Les persones prenen decisions irresponsables quan pensen que no són responsables de les seves decisions perquè una figura autoritària assumeix la responsabilitat.

Martha C. Nussbaum

“Els aspectes legals i filosòfics de l'obediència són d'enorme importància, però diuen molt poc sobre com la majoria de la gent es comporta en situacions concretes. Vaig muntar un simple experiment a la Universitat de Yale per provar quant dolor infligiria un ciutadà corrent a una altra persona simplement perquè l’hi demanaven per a un experiment científic. La fèrria autoritat es va imposar als forts imperatius morals dels subjectes (participants) de fer mal als altres i, amb els crits de les víctimes sonant a les orelles dels subjectes (participants), l'autoritat subjugava amb més freqüència. L'extrema bona voluntat dels adults d'acceptar gairebé qualsevol requeriment ordenat per l'autoritat és el principal descobriment de l'estudi”.

(Stanley Milgram. Els perills de l'obediència. 1974)

[Via Sioni Esparza]

Responsabilitat i control són dos conceptes que, a la pràctica, han d'anar junts: és responsable qui exerceix el control i portar el control comporta la responsabilitat de qui l'exerceix. Però això, que per a tots és obvi, continua sent una paradoxa a moltes organitzacions on es segueixen plantejant interrogants sobre com responsabilitzar a les persones mentre que, paral•lelament, es desenvolupen complexos sistemes i mecanismes de control aliens a elles.

És molt probable que gran part dels problemes que es circumscriuen en l'àmbit de la motivació o de la productivitat no es deguin tant al com sinó a qui està exercint realment el control. La certesa d'estar controlant les actuacions dels altres és, probablement, una dels enganys en els què molts prefereixen seguir creient. Aquest fragment de Brazil ho mostra graciosament:

Molt gràfic per il•lustrar, aclarir dubtes o afegir matisos a aquest “lideratge distribuït” que sol interpretar-se com a “lideratge cedit” i que, en canvi, des d'aquest punt de vista es veu com a possibilitats que es donen en qualsevol punt i que afecten irremeiablement al conjunt sense que el conjunt decideixi res sobre les parts.

[Via Asier Gallastegui]

En aquests 3 minuts de vídeo, Derek Silvers ens demostra que els líders estan sobreglorificats. Que encara que sempre es diu que hem de ser líders, aquest enfocament és totalment ineficient. El que cal és tenir el valor de ser el primer seguidor en el cas de trobar-nos amb un boig solitari fent alguna cosa genial.

El professor i expert internacional en Gestió Pública de la Universitat de Harvard, Steve Kelman, analitza en aquesta entrevista com poden afrontar la crisi els directius i gestors públics i els aconsella quina actitud prendre per liderar els canvis necessaris en una organització pública en aquests temps difícils. Kelman adverteix del perill d'intentar aplicar canvis en les seves organitzacions mitjançant la por a la crisi o les amenaces de perdre la feina ”Quan la gent té por potser treballi més dur però no innovarà ni aportarà noves idees” [Aportat per Mònica Pagès]

Aquest vídeo és una bona síntesi sobre el que significa dirigir. Benjamin Zander director de la Boston Philharmonic Orchestra aconsegueix explicar-ho en poc més de 15 ':

Dan Pink ens demostra com els incentius econòmics no només no ajuden sinó que, fins i tot, empitjoren l'execució en alguns casos …

Itay Talgam mostra l'estil únic de sis grans directors del segle XX, il•lustrant amb això lliçons molt importants per a qualsevol líder. Està bé tractar d'identificar quin estil ens caracteritza més:

Simon Sinek té un model simple però poderós de lideratge inspirador; consisteix fonamentalment a construir un ”perquè”:

Un bon experiment que pot servir per il•lustrar l'efecte d'una situació determinada en els motllos comportamentals dels individus … en tot cas fa pensar…

[Aportat per Anna Cabañas]

Aquets vídeo qüestiona els arguments tradicionals sobre la resistència al canvi

El següent vídeo tracta del discurs del dia de Sant Crispí del rei Enric V abans de la batalla d'Agincourt contra les tropes franceses de Carles VI, en la versió de Henry V realitzada per Kenneth Branagh (1989). Aquest fragment il•lustra a la perfecció la teoría de Maslow sobre la motivació, la qual cosa ens indica fins a quin punt estava Shakespeare familiaritzat amb l'exercici del poder.

Una de les pel•lícules que en el seu temps em va impactar va ser Glengarry Glen Ross, traduïda en aquest país per “Èxit a qualsevol preu”. Els 10 primers minuts són, per a mi, dels més tensos de la història del cinema. El fragment que porto aquí és molt dur, s’hi conjuguen diversos factors com l'ambient claustrofòbic i dens (fora plou a dojo), el llenguatge escatològic i genital, el tractament de les distàncies interpersonals, la cruesa en el tracte, etc. Tot això influeix de manera determinant en l’impacte que té sobre l'espectador/a.

Aquesta pel•lícula serveix per il•lustrar a Maslow ja que és brutal la puntada que Alec Baldwin li dóna a la base de la piràmide traslladant, en un tres i no res, totes les expectatives del grup de venedors del reconeixement a les necessitats més bàsiques de seguretat.

També serveix per debatre sobre el contrast i xoc de valors en un grup, per comentar el significat de l'orientació a resultats o per il•lustrar el que és portar una sessió ben preparada, perquè val la pena observar el disseny per part del formador, no té rebuig (i sense pouerpoin!)

Alguna vegada se m'ha comentat que això només es dóna en la ficció …, jo crec que a vegades la realitat la supera.